Portada_Sola.qxd

 

Per als amants de la poesia, i pel potser encara més reduït grup de lectors d’assaig sobre poesia, la publicació per part de L’Avenç de La paraula i el món de Lluís Solà, poeta, dramaturg, crític i director de la revista Reduccions, és sens dubte un motiu de goig perquè constitueix una profunda reflexió sobre l’alta visió de les realitats interior i exterior humanes que la poesia basteix i ordena amb els mots de la llengua, de la pròpia llengua, la catalana, que configura, com ho fan totes les llengües, més que una literatura, una completa i complexa visió del món. “Si l’home vol reflexionar sobre ell o sobre les coses, ha de refiar-se de la paraula. Si l’home vol reflexionar sobre la paraula, acaba pensant en l’home. És en aquesta cruïlla que sempre es troba la poesia”.

El primer dels catorze assaigs poètics que componen el recull és dedicat a la figura de Ramon Llull i a l’extraordinària dimensió creativa de la seva magna obra, car Llull, com assenyala Solà, “conjugà la immensa potencialitat d’una llengua inicial amb la immesa exigència d’una explicació total de l’univers”. Amb Llull s’inicià la literatura catalana amb ambició i passió, amb una llengua madurada en les seves mans i de la qual els segles posteriors en són deutors.

El segon dels assaig, “Jacint Verdaguer: geologia i filologia”, és dedicat a la tasca també fundacional que Verdaguer dugué a terme bo i unint el poder suggestiu dels mites a les forces tel·lúriques de les quals emana també una llengua, amb la seva facultat de “comprimir en un sol vers tota l’extensió i la densitat de l’univers”. Segueix “Goig i dol en la paraula de Joan Alcover” per remarcar l’alt valor i qualitat de la seva experiència artística, humana i lingüística quan aquesta és dominada pel profund dolor de la pèrdua, en un panorama vital de desolació, com el títol del seu més punyent sonet, on encara la paraula poètica troba la força per proclamar-lo, i en fer-ho, qui sap si l’impossible consol.

Joan Maragall com a guia iniciàtic i il·luminador de la poesia del segle XX, i un dels poetes que més profundament han sentit la força dels mots, no podia mancar en les reflexions de Lluís Solà, i a Maragall li dedica dos interessantíssims assaigs, “Joan Maragall: paraula i poesia” i “El lloc de la paraula en Joan Maragall”. El primer, centrat més en l’anàlisi de les fonts de les quals parteix l’acció maragalliana, això és la funció i el valor primordial de la paraula que ordena l’univers. En el segon, a propòsit de poemes essencials com El comte Arnau o el “Cant espiritual”, ens il·lustra sobre el vincle decisiu entre la condició humana i la condició de la paraula en tota la seva alta dignitat.

“Paraula i orígen en Joan Salvat-Papasseit” centra com a eix de la seva obra la fidelitat del poeta. Fidelitat a uns orígens, a un lloc, a l’ésser humà, a la paraula, a la poesia popular que configuren, passant sempre per l’exaltació de la vida i per l’experiència de l’amor, la seva veu poètica. “El que la seva obra no es cansa d’afirmar-nos és que l’impuls amorós constitueix la dinàmica privilegiada de l’estat paradisíac i que cal cremar-s’hi per fer-ne l’experiència. […] Ell que té en perill la vida, ha d’afirmar, per amor, la vida” i exaltar-la mitjançant la paraula poètica.

La figura i l’obra d’Agusti Bartra, tan injunstament oblidades, ocupen els dos assaig centrals del llibre. Primerament, “Agustí Bartra i la qüestió de la llibertat” revisa una de les seves obres més denses fruit de l’experiència de la persecució, l’exili i dels camps de concentració, el Crist de 200.000 braços, i posa de manifest la perplexitat davant el fet que una obra tan humana i enaltidora de la llibertat resti tan ignorada fins al punt de fer-nos còmplices gairebé d’un genocidi cultural i espiritual.

El segon dels assaigs dedicats a Bartra, “Vers i prosa en l’obra d’Agustí Bartra” es decanta més per explorar altres aspectes més formals i estilístics de la seva obra, en concret la necessitat expressiva que el portà a traspassar les línies frontereres entre vers i prosa, motivada per l’esforç constant de captar amb la paraula la substància esmunyedissa de la realitat, en un procés d’impregnació prosistica del vers i una condensació poètica de la prosa. Com afirma Lluís Solà, “fer de la llengua una pàtria, un cor i una ment, és no estar disposat a renunciar a l’home total que hi ha en cadascú de nosaltres”.

En un llibre d’assaig amb la temàtica vertebradora de la paraula i la llengua, no hi podia mancar Salvador Espriu. “Salvador Espriu: paraula i necessitat” ens recorda que és sobretot la doble exigència d’actuar i de persistir que fa l’obra d’Espriu gran i imprescindible. Per altra banda “Amb qui parla el poema?” Solà aborda el diàleg que, amb el motiu literari simbòlic de la pluja, la pluja brodada, Espriu estableix amb l’amic mort, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, que deixà una prometedora obra poètica tot just encetada com a llegat. Com bé sabem, Espriu no es decantà per la poesia com a gènere fins després de la mort de Rosselló-Pòrcel.

Solà, momentàniament s’allunya dels poetes en “Les fosques glicines. Sobre La mort i la primavera de Mercè Rodoreda”, però no pas de la poesia, si tenim en compte que aquesta és l’obra més complexa de Mercè Rodoreda i, sens dubte la prosa més carregada de ressons onírics i de símbols, i la que exerceix més clarament i definitiva la funció estilística pròpia de la poesia en la seva evolució narrativa.

Tres altres grans poetes clouen el recull: Joan Vinyoli, Màrius Sampere i Miquel Bauçà. “Els trajectes sempre resulten massa breus, massa instantanis i, per això mateix, massa abismals. La paraula ha de desplegar totes les potències per atènyer el lloc” ens diu Solà en “So i sentit en l’obra de Joan Vinyoli”, en la poesia del qual, com una música de cambra, l’experiència sonora de la paraula poètica és un instrument per vèncer la temporalitat que l’experiència imposa a l’existència humana.

En “Els avatars de la realitat”, ens aproxima a la rica complexitat de la poesia de Màrius Sampere, un dels grans poetes catalans actuals, car la seva obra és d’una modernitat inqüestionable com poques en el panorama de la poesia catalana. Una poesia que qualifica de sistemàticament “inquieta, furgadora i indagadora”, sempre testimoni de les tensions del viure humà i del que n’anomenem “realitat”. Una poesia, la de Màrius Sampere, que proposa incansablement “accessos, camins, itineraris, iniciacions” i que no deixa mai de recordar-nos que el poeta i les persones vivim sempre dins l’incognoscible sotmesos a forces contràries que no podem controlar. “Què hi fa la tristesa entre nosaltres?” es pregunta i ens pregunta el poeta.

Finalment, “Miquel Bauça: les dificultats de la poesia” reprèn amb intensitat el fil temàtic que Solà no ha abandonat al llarg del seu periple indagador, això és el de la llengua i la cultura sotmeses i mancades de llibertat. No endebades, com afirma, “la necessitat de llibertat per ser i per dir, per fer-se i per desenvolupar-se és un dels temes no solament recurrents sinó progessivament creixents i percussius dins l’obra de Miquel Bauçà.”

I per concloure, en La paraula i el món, Lluís Solà ens alerta en l’”Epíleg: de l’oralitat a l’oralitat” dels perills d’aquesta tendència irresistible en l’ús actual de les tècniques audiovisuals i la tecnologia de voler fer-nos creure que tot passa i té un valor que s’esgota en el que anomena la “instantaneïtat”. La densitat i la dignitat de la paraula i en particular la de la paraula poètica demanen una altra i alta lentitud, doncs com l’autor afirma, “la poesia té per vocació escoltar més essencialment, més silenciosament el que apareix i desapareix i les aigües solitàries de la memòria”.

 

Maria Nunes

 

_________

La paraula i el món. Assaigs sobre poesia / Lluís Solà / Llibre L’Avenç / 1ª edició, 2013 / 165 pàgines / ISBN 9788488839664

Anuncios