Jordi Julià i Garriga (Sant Celoni, 1972) és un poeta català, doctor en Teoria de la Literatura i Literatura comparada i professor de la UAB. Ha rebut premis relacionats amb la seva tasca acadèmica, d’assaig i també de poesia, entre els quals el Vicent Andrés Estellés. La publicació de Poètica per a un ninot és fruit també d’un premi, el Decàlia, que es concedeix en les Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela de Valls, l’any 2011.

He d’admetre que no coneixia aquest poeta fins que no em van fer arribar aquest llibre. I això que Julià té molta obra publicada, ben bé una dotzena de volums de poesia de vida incerta, encara més en aquest món d’avui, que fagocita novetats sense cap mena de complex de culpabilitat. Cada dia és fa més difícil accedir als llibres que realment interessen, abans es creia que la qualitat sempre acabava per surar però avui aquella esperança en els reconeixements justos em temo que ha esdevingut un miratge.

Ha estat doncs, un descobriment, l’accés casual a la poesia de Julià, que espero conèixer més a fons d’ara en endavant. Una discussió antiga, potser inútil, era la de debatre sobre si els poetes naixien o es feien i una conclusió recurrent dir que hi havia de tot, però que el geni poètic, artístic en general, excel·leix quan neix i també es fa, quan hi ha alguna cosa genètica, vocacional, de fàbrica, combinada amb un treball constant i una voluntat d’exigència progressiva. Llegint aquest llibre m’ha semblat ensopegar-me amb un d’aquests poetes que ha nascut amb la llavor i la grapa i s’ha anat fent de forma acurada i intencionada, un poeta que encara pot anar molt més enllà, ben segur. És clar que per saber-ne els versos futurs hauríem de comptar amb uns mitjans molt més disposats a arriscar, deslligats de modes i condicionants econòmics, d’audiències, de mercats i de mandarinatges acadèmics.

Aquest no és un llibre de poemes diversos sinó un llibre en el qual trobem un llarg poema escènic recitat virtualment per la titella del mateix poeta, amb un cor que reflecteix el pensament d’un públic imaginari. A més de  les pistes que el mateix escriptor ens amolla en els versos comptem amb d’altres referències per tal d’entrar a fons en el poema, un poema de Baudelaire al principi i un llarg fragment de Les elegies de Duino, de Rilke al final del  llibre. I un llarg epíleg on el poeta ens parla de la seva vida, de la poesia, de la vocació poètica. Ja ens adverteix a l’inici del llibre, d’aquesta presència i aquest desdoblament:

 

Fem veure que ara sóc un tal Julià

i que no sóc un heterònim seu,

ni l’ortònim que mou les figuretes,

que aquesta veu que sents és la real

i no la d’un actor monologant

aïllat dins d’un teatre ben banal.

 

El poeta, la poesia i la vocació poètica són, a més d’altres, els grans temes del poema. La major part del poema està escrit en decasíl·labs, el vers de més tradició a casa nostra. Tot i que en alguns comentaris sobre el llibre ens adverteixen que no cal llegir-lo en clau autobiogràfica sempre hi ha autobiografia, de prop o de lluny, en l’obra dels escriptors, encara més en la dels poetes, tot i que sigui autobiografia elaborada més enllà del sentiment immediat, amb intenció, sobretot, de fer literatura i de cercar l’excel·lència, el geni:

 

Transcendir el fet concret en un exemple,

desfer en la simple anècdota les pólvores

d’un sentit més profund de l’aparent,

és convertir experiència en lucidesa,

és saber-se observar, i que hi hagi un dia

que es desvetlli amb un geni vigorós,

una virtut estranya i fugissera

que fa llum com la torxa dins la cova

tenebrosa i incerta de l’Etern.

 

El poeta reflexiona sobre mesquineses que, en certa manera, no pot fer res més que compartir. El món literari és una al·legoria del món quotidià, dels poders que ens condicionen i de les necessitats que ens acomboien. L’autor cita els seus referents, poetes de culte actual indiscutible, però també en aquests versos s’hi perceben influències d’autors que potser el poeta no voldria reconèixer, com aquests verdaguerians que recitava el seu avi o fins i tot el Sagarra teatral de més volada. O el mateix Espriu, que també va recórrer a les titelles a l’hora de reflectir el seu propi món. La Poètica per a un ninot beu de moltes fonts i és un llibre lligat a la tradició poètica del país, en particular i a l’europea, en general.

No es pot llegir aquest poema sense imaginar-ne la representació teatral, un espai íntim, aquest teatre banal amb un escenari a la italiana i un bon recitador dient el titella-poeta, amb una música adient de fons, acolorint les pauses. Hi ha moltes referències en aquest llibre, aplega un munt d’aspectes plenament poètics o, si més no, poetitzats.

El titella-poeta baixa en més d’una ocasió de l’escambell abstracte per tal d’incidir en misèries del món de la cultureta. El cor, aquest poble format, en part, de poetes ressentits, no s’està de matisar els seus èxits després de recordar-li que allò que cal és escriure una novel·la, un gènere que compta molt més que la poesia, en els temps que corren:

 

Un altre premi?!, quants en van enguany?

-Deixa’n algun pels altres!

                           -Molts pernils

deus haver regalat a tants jurats!

 

El poeta protesta però no es pot defensar a fons, tan sols incidint en l’obvietat, sense premis no hi ha llibres:

 

Què hi ha algun editor que s’atreveixi

a publicar-me els llibres sense un premi?

 

El teatre simbolitzant la vida real, reflectint-la com un mirall estrafet, és un tema universal, com ho és la imatge humana del titella, mogut per qui sap quins fils, amb un bri de vida pròpia, que acaba llençant la màscara i abandonant l’escenari on, ens imaginem, la representació pot començar de nou en qualsevol moment.

 

Enmig d’aquesta rasa improvisada

en el camp de batalla dels teus anys

segur que trobaràs un nou titella

que pugui interpretar-te amb la carota.

 

Un molt bon llibre de poesia, doncs, adient per a llegir de forma personal però també en veu alta. Una reflexió sobre la creació poètica però també sobre la vida, sobre els seus condicionants, sobre la vanitat personal i les misèries inevitables a les quals ens aboca la nostra trajectòria vital, empesa sovint per forces incontrolables.

 

Ben mirat l’existència no és res més:

Un viure advers, memòria, oblit i atzar.

 

Trobo a faltar en els autors actuals, fins i tot en els narradors, una certa preocupació social pel present, aquella que va arribar a embafar en d’altres temps i que avui és residual. La poesia per al poble, una demanda antiga, potser semblaria avui menystenir aquest poble que s’ha culturitzat però que també s’allunya cada vegada més d’un gran nombre de creadors, cosa que és una llàstima. És potser la mancança temàtica més evident d’aquest i d’altres molt bons llibres de poemes tot i que això no és cap retret, tan sols una observació personal i subjectiva. Els éssers humans, decebuts d’utopies i cants de sirena reivindicativa, ens tornen a mirar una mica el melic de forma inevitable i necessària, qui sap. En tot cas, un llibre de poesia totalment recomanable per als amants del gènere i fins i tot per als reticents.

 

Júlia Costa

@liujatasco

_____

Poètica per a un ninot / Jordi Julià / Cossetània Edicions / 1ª edició, novembre de 2011 / 48 pàgines / ISBN 9788415403586

Anuncios