El 1980, Mário Zambujal (Moura, 1936) va revolucionar el panorama literari portuguès amb la publicació de la Crónica dos bons malandros, un llibre que ha tengut un èxit enorme a Portugal, amb 32 edicions i fins i tot una adaptació fílmica (pèssima). L’èxit és encara mes sorprenent si pensam que la novel·la negra a Portugal és un gènere molt poc conrat i encara molt dejectat tant pels mitjans de comunicació com per l’acadèmia. Així les coses, en novel·la negra a Portugal només ha funcionat la sèrie escrita per Francisco José Viegas –l’actual secretari d’Estat per a la cultura i autor de la impressionant Crime em Ponta Delgada, entre moltes altres- i les 23 novel·les signades amb pseudònim per Dick Haskins, moltes d’elles traduïdes arreu del món i que varen néixer com a lectures de quiosc però que van molt més enllà. Un esment a banda mereixen les poques incursions al gènere de José Cardoso Pires –meravellosa La balada de la platja dels gossos– i Antonio Lobo Antunes –O meu nome é legião– així com la de Filipa Melo amb Este é o meu corpo, perquè en els tres casos són novel·les on la trama criminal és només una excusa per esbudellar el país i els seus processos històrics.

Ara tenim la immensa sort que el llibre de Zambujal ens arriba traduït al català amb el suggerent títol de Crònica dels bons trinxeraires. Els responsables han estat els de l’editorial Alrevés, que han optat per l’escriptor portuguès per al número 3 de la col·lecció Crims.cat, que dirigeix Àlex Martín Escribà. La responsable de la traducció i per tant del gran encert de la recuperació de la paraula trinxeraires per al títol així com moltes altres joies lingüístiques a l’interior del llibre, que entronquen plenament amb la tradició del llenguatge popular en català i d’un argot que hem de recuperar, és Anna Cortils Munne, que fins ara ha vessat al català dos llibres clàssics de Cardoso Pires (El Delfí i L’hoste de Job) i un de Manuel Alegre, el deliciós Un gos com nosaltres.

I què trobarà el lector que arribi a aquesta novel·la? Doncs en primer lloc una narració molt ben escrita. I en segon lloc la banda de lladres més desgraciada de la història. En Renato el Pacífic és el cap d’aquesta colla de trinxeraires de poca volada que de sobte reben un encàrrec molt especial: robar les joies de la col·lecció Lalique que es troben al Museu Gulbenkian de Lisboa. I a partir d’aquest encàrrec anirem coneixent cada un dels membres de la banda i les seves aventures abans d’arribar a aquella reunió en què es decideix el salt de qualitat que han de fer si volen passar a ser uns lladres de veritat i amb consideració internacional. I és en la descripció i creació d’aquests personatges on excel·leix tota la mestria i el talent de Mário Zambujal, que aprofita l’avinentesa per fer un retrat tragicòmic –i per tant poètic i amarg- del Portugal contemporani. El llibre és una petita obra mestra no només de la novel·la negra sinó de la utilització del llenguatge, un aspecte que queda molt ben resolt en la traducció que fa que la lectura d’aquesta obra sigui una autèntica delícia. Si aquest fos un país normal els Trinxeraires també haurien d’arribar a tenir més de trenta edicions. A més de normal seríem intel·ligents.

 

Sebastià Bennasar

 

_________

Crònica dels bons trinxeraires / Mário Zambujal / Alrevés Editores / Col·lecció crims.cat / 1ª edició, juny de 2012 / 157 pàgines / ISBN 9788415098539

Anuncios