Amb un títol certament insòlit, el polifacètic Jordi Lara (Vic, 1968), publicava per primer cop el 2008 a Edicions de 1984 Una màquina d’espavilar ocells de nit, obra que enguany aquesta mateixa editorial reedita en edició de butxaca. Es tracta d’un conjunt de prosa narrativa que aplega set textos a mig camí entre la literatura de l’experiència, la ficció i l’assaig, i que pren per títol el del primera d’aquestes proses. Malgrat que es tracta de peces autònomes, el llibre es llegeix com un tot dotat d’una unitat interna remarcable, gairebé com una novel·la, gràcies a la clara presència d’aspectes de contingut, formals i d’estil que n’unifiquen el conjunt. En tots els textos hi trobem una temàtica recurrent: la vida, el món de la música, l’amor; l’amor a la música popular i sobretot, la passió per la vida.

L’interès del que Lara ens narra, més enllà del valor anecdòtic personal, resideix en la reflexió sobre la pròpia experiència de la vida i de la cultura. El que ens transmet és l’entusiasme d’una ment inquieta, curiosa, eclèctica i oberta; l’actitud vital d’aquell a qui, com ell diu, “el criden des de totes les finestres” i s’hi llença amb el “goig egoista de les causes perdudes”, de “l’amor a la llibertat del que és inútil” però embelleix la vida i potser és l’únic que ens salva de la “fotuda inèrcia d’allò que en diuen progrés i que no és més que la pastanaga per fer-te llevar cada dia…”. Lara es lliura a la indagació com a l’anotació de la memòria personal des de la reflexió íntima meditada, des de les lliçons vitals ben apreses; també des de la lucidesa i l’acceptació de la inevitable mediocritat, que si és digna i eficient ja ens permet raonablement de transitar pel món i anar trampejant les circumstàncies amb un jo ric en vida interior.

Es tracta d’una obra personalíssima en què escriu sobre la seva experiència com a músic de cobla, de records personals, de les arrels familiars d’un pare emigrant andalús afincat a Vic; a tot això no s’està d’incloure-hi un assaig sobre el compositor Juli Garreta (‘Nous indicis inútils sobre el cas Garreta’), amb una actitud ben clara: “se te’n fotrà que tufegi a costumisme i barretinada”. Segurament perquè, com diu Jordi Lara, és l’arrelament en un petit món el que ens dóna la clau per ubicar-nos i obrir-nos a l’enormitat del Món.

El millor de Lara és, per una banda, el seu estil vital, fresc, gens encotillat amb què et sacseja com a lector, perquè sigui quina sigui l’experiència i per més que hom hagi acceptat les seves limitacions, ¿qui no se sent “un afamegat que com que no sap quina vida vol, les vol viure totes”? I per l’altra, la barreja de límits difusos entre realitat i ficció sobre la realitat, doncs “l’irreal és també més lliure i coherent que la realitat amb la qual ens hem de barallar amb cinc sentits mal aprofitats”. I, finalment, si voleu saber què és una màquina d’espavilar ocells de nit, busqueu la resposta en la pàgina 36.

 

Maria Nunes

 

________

Una màquina d’espavilar ocells de nit / Jordi Lara / Edicions de 1984 / 1ª edició, 2011 / 275 pàgines / ISBN 9788415091066

Anuncios