El darrer llibre d’Imma Monsó ha estat guardonat amb el Premi Ramon Llull, el més ben dotat de la literatura catalana. Els premis literaris més importants i ben dotats s’acostumen a lliurar, des de fa anys, a valors segurs i a escriptors i escriptores que ja tenen uns seguidors i un mercat lector, o bé a persones relacionades amb els mitjans de comunicació que també tenen, més o menys, assegurada la promoció. Han quedat molt enrere les èpoques en les quals premis com el Nadal o el Sant Jordi donaven l’alternativa a persones poc o gens conegudes o a nous autors joves.

El mercat editorial passa anys de poques alegries i potser tot plegat ha de ser així i no pot ser d’una altra manera. Però el fet és que un premi ja no és quelcom sorprenent i fins i i tot en moltes ocasions decep o no respon a les expectatives desvetllades, cosa que també ha generat una certa desconfiança sobre aquests guardons que ja volen dir poca cosa, més enllà de la promoció i del valor econòmic que representen per als premiats.

La dona veloç és un llibre molt ben escrit, tot i que amb algunes llicències a això que en diem el llenguatge col·loquial que no li treuen cap mèrit. Però em temo que els seguidors de l’autora no el situaran entre els seus preferits potser perquè la història que ens explica, tot i partir d’un plantejament actual i original, -la tirania de la immediatesa, el pes feixuc del temps i la dèria de poder aprofitar-lo a fons, dictadures del present-, no acaben de trenar una novel·la sòlida amb una història de gruix que forneixi un sentit a les anades i vingudes de la protagonista i a les seves relacions amb parents i coneguts. És clar que definir el que és o no és una novel·la resultaria una tasca inútil, avui no hi ha dogmes ni cotilles en cap forma d’expressió creativa.

La història familiar i personal té moments brillants però desvetlla unes expectatives que no s’acaben de complir. Un final que es preveia sorprenent no acaba de reeixir quan, finalment, els misteris es resolen. Tot i que, certament, ens sentim identificats amb molts dels plantejaments i fins i tot amb el realisme irònic del desenllaç. Quantes vegades llegir de forma apressada un text no ens ha fet entendre tot el contrari del que hi deia? Quantes vegades hem escoltat algú tenint el cap en una altra cosa i hem entès a l’inrevés el que ens explicava? Quantes vegades ens ha sorprès haver de rectificar opinions sobre fets i persones de les quals ens havíem fet una idea equivocada per manca d’atenció o de comprensió? Això li esdevé a la protagonista amb les seves dèries vitals, li han passat per alt evidències i ha acabat per entendre coses que no eren com imaginava o com havia arribat a assegurar de forma contundent que eren.

La divisió vital entre ràpids i lents que estableix la protagonista, Nes, una psiquiatra a fregar de la cinquantena, es manifesta, com totes les creences que comporten etiquetatges, errònia i complexa. Ni els lents eren tan lents ni els ràpids tan ràpids. El llibre alterna la primera persona, la veu d’aquesta dona, una psiquiatra original que ens va explicant els seus problemes, amb un narrador en tercera persona que ens va arrodonint els fets. Evidentment, és aquesta una literatura molt del nostre temps, reflecteix el  tarannà d’una generació molt concreta en la qual segurament trobarà els seus lectors més entregats. Com en d’altres llibres del nostre temps hi trobo a faltar transcendència, volada filosòfica, preocupació política i social, per dir-ho amb paraules potser una mica pedants, ho admeto.

Tot i que segurament la profunditat hi és i, al capdavall, aquesta aparent superficialitat no fa res més que parlar sobre nosaltres i sobre el nostre temps, un temps en els qual sembla que una gran part de la literatura d’èxit respon a aquella dita dels pares, qui no té feina, el gat pentina. El millor del llibre és el llenguatge, la ironia, un doll de paraules que fan somriure sovint i que semblen sorgir sense dificultat de la ploma de l’autora però que segurament compten amb un treball important al darrere, ja que més enllà dels gustos personals i de les mancances que podem trobar en aquest tipus de novel·les, no podem obviar que Imma Monsó és una escriptora important, de raça, com es deia fa anys i que domina els recursos lingüístics amb una grapa impressionant.

 

Júlia Costa i Coderch

 

_______

La dona veloç / Imma Monsó / Editorial Planeta /382 pàgines / 1ª edició, març 2012 /  ISBN 9788497082389

Anuncios