L’estiu de la pluja és la darrera novel·la de Robert Saladrigas, autor amb una llarga experiència en la narrativa i la crítica literària, cosa que es percep en qualsevol dels seus llibres, encara més en els de maduresa. Es tracta d’allò que en diem l’ofici i que només s’assoleix amb l’experiència i el treball. Per tant, més enllà de si el tema de la novel·la ens agrada més o menys, en les obres d’aquest autor hi ha un valor segur, aquell que fa referència al gaudi que ens provoca un llibre ben escrit en el qual es pot copsar el bagatge cultural d’un escriptor amb moltes hores de vol.

L’estiu de la pluja (Edicions 62) és ple de referències culturals sobre literatura, música, pintura, arquitectura. Els personatges, la majoria de classe benestant, es mouen en un món burgès en el qual la cultura hi és present en tot moment. També es troben immergits en un món actual, el món globalitzat, en el qual les fronteres esdevenen oportunitats i les comunicacions són molt més fàcils, a tots nivells, que no pas les d’altres èpoques. La globalització presenta moltes cares, una d’elles, que pot semblar la més complexa, és la de la internacionalització de la classe humil i treballadora, la de les pasteres i els il·legals, la dels nous habitants dels suburbis urbans.

Existeix una altra internacionalització més amable i cobejada però no pas per això sense problemes, la dels joves amb estudis i preparació, disposats a conquerir el seu lloc en un món aparentment cada dia més petit, el món de les bones beques d’estudis i els contractes de treball que propicien currículums cobejables en empreses de prestigi. És aquest el món de la protagonista d’aquest llibre i dels seus contemporanis.

Aquesta protagonista, el fil conductor de la història, és una dona que es troba a frec dels quaranta anys, edat crítica en la qual es percep ja que la vida passa i que hi ha oportunitats que es poden perdre de forma definitiva. A més, en el cas de les noies existeix el component biològic, la crida maternal, encara molt present en un gran nombre de dones, per més que la vida professional tingui per a elles un pes important. És aquest, en certa manera, el cas de Mariona Saravia, però no és tan sols aquesta una típica novel·la generacional de crisi de l’edat, potser perquè precisament l’autor no és una persona d’aquesta mateixa generació disposada a explicar-nos els seus problemes, sinó un escriptor amb una gran experiència vital acumulada.

El retorn al nucli familiar a causa d’un problema de salut del pare farà que la protagonista es retrobi amb un passat que s’adona que no coneix, que intentarà esbrinar i que al capdavall, en intentar-ho, acabarà per fer-li obrir més interrogants que abans. Pel llibre hi desfilen molts dels problemes del nostre món d’avui: desarrelament, manca de referents, dubtes ètics, el retorn a les preguntes de sempre sobre els homes i les dones, el sexe i l’amor, la vida i la mort, el sentit de l’existència o la possible transcendència espiritual.

Un problema recorrent en algunes obres de ficció ha estat el del mestissatge, el personatge dividit entre dues comunitats que no acaba de ser ni de l’una ni de l’altra, però avui hi ha un gruix de gent jove que es troba esquinçada en un munt de parts i que no acaba de saber ben bé d’on és, ja que allò antic de ser ciutadà del món també es troba en crisis.

És possible que el final, obert i una mica inquietant, no agradi als amics de la narrativa convencional i de consum, en la qual, com en un cercle, es van tancant tots els problemes oberts, per a deixar-nos conformats amb les solucions que l’autor ha triat per als seus personatges. La part central de la novel·la mostra un retorn als orígens que ens fa pensar en algun moment que es desvetllaran els misteris que embolcallen els pares i avis d’aquesta noia perduda en la seva pròpia vida, amb una relació sentimental i sexual que trontolla i a la qual, de sobte, el pas inevitable del temps li fa sentir un interès pels orígens familiars dels quals ho ignorava gairebé tot.

Saladrigas ha manifestat en alguna entrevista que li agrada parlar per boca de les dones i que troba, potser amb raó, que a les dones els costa molt més posar-se literàriament en la pell d’un home. I, certament, la protagonista de L’estiu de la pluja és una dona absolutament viva i que podem reconèixer sense problemes, molt ben retratada pel que fa als seus sentiments de desorientació. Potser algunes històries que s’allunyen del nucli argumental grinyolen una mica o són, en realitat, d’altres petites narracions posades una mica amb calçador en el text, com és el cas de l’amiga alemanya de la protagonista. Els homes de la novel·la, com si de la narració d’una dona es tractés, tenen, també, en aquest llibre, poc pes específic enfront de les dones, malgrat la presència gairebé fantasmal d’un avi misteriós i atractiu.

Molts altres temes actuals desfilen per la novel·la, el final del món rural, les diferències de gènere que condicionen les eleccions vitals quan els afectats no són prou coratjosos per rebel·lar-se, o la por, inevitable, davant de la mort, la vellesa i la malaltia, per part de persones que semblaven immunitzades davant dels contratemps inevitables que comporta la vida. També incideix el llibre en la incomunicació generacional, en les poques coses que arribem a saber dels pares, dels avis, dels fills, coses que sovint ni tan sols volem saber, no fos cas que ens obliguessin a prendre decisions que no volem prendre o acabessin esberlant les nostres convencionals seguretats, en la fragilitat dels suposats guanyadors que han assolit, aparentment, diners, prestigi, influència i estabilitat.

El llibre desfila per molts indrets, per aquests Estats Units, capital del món contemporani, per Europa, fins i tot per una l’Argentina del primer peronisme. Però és quan la protagonista es perd per la Barcelona post-olímpica, palesant la degradació d’uns espais urbans malmesos per l’especulació i la deixadesa, o quan evoca un món rural en procés de desaparició en el qual encara es fa present la natura, la història i el pas de les estacions, quan, pel meu gust, la narració assoleix els seus moments més brillants i emotius. Per llunyà que ens pugui semblar l’ambient que embolcalla la protagonista el llibre també parla de tots nosaltres, del pas del temps, de la pèrdua, de preguntes que, com en el cas de les investigacions familiars de la Mariona Saravia, sabem que no tenen cap resposta i que, per tant, no ens poden amollar cap mena de seguretat sòlida en la qual recolzar-nos.

 

Júlia Costa i Coderch

 

_______

L’estiu de la pluja / Robert Saladrigas / Edicions 62 (El Balancí, 674) / 1ª edició, març 2012 / 199 pàgines / ISBN 9788429769241

Anuncios