El món de les colònies tèxtils ha estat en aquests darrers anys font d’interès per a la narrativa i el cas més remarcable va ser l’èxit dOlor de colònia, de Sílvia Alcàntara (Edicions 1984). No és estrany aquest fet ja que les comunitats aïllades són un microcosmos molt suggerent i només cal pensar en ambients tancats i en les seves derivacions literàries: convents, monestirs, illes, presons, llogarrets, internats. Les antigues colònies industrials presenten unes característiques que donen molt de joc als narradors amb grapa tot i que aquest món ens era, als qui no hi teníem relació directa, molt poc conegut fins fa, com qui diu, quatre dies.

Com en el cas del llibre mencionat, amb El safareig dels morts (Columna) ens trobem amb una narradora madura, que publica el seu primer llibre, en el qual mostra la seva experiència vital i literària. A El safareig dels morts hi ha també un misteri i uns assassinats però les semblances s’acaben aquí. La novel·la més enllà del seu nucli i del personatge de l’Inspector Ruscalleda, una troballa, dibuixa un fresc molt viu de l’època, de les dèries i misèries d’una comunitat, de les diferències de classe o de les hipocresies habituals en aquell context i que poden, fins i tot, provocar tragèdies profundes.

Al llibre hi trobem personatges inoblidables, com aquesta nena amb ambicions i un punt de perversitat, molt allunyada de la suposada innocència de l’edat i que m’ha recordat algun personatge infantil galdosià. En el fons, una supervivent. L’autora va quedar trasbalsada pel tema en una visita a la Colònia Vidal, un indret on sembla que el temps s’ha aturat, tot i que nosaltres el contemplem avui en silenci, passat pel sedàs del temps i de la museïtzació, sense l’activitat de l’època. Malgrat tot, és impossible no visitar aquests espais i els seus safareigs dels morts sense sentir una mena d’esgarrifança, esgarrifança de la qual Marta Banús n’ha fet molt bona literatura.

La novel·la negra situada en el passat és avui també un apartat important en la narrativa de ficció. El safareig dels morts no té res a envejar als llibres semblants situats, per exemple, en l’Anglaterra victoriana ja que l’ambientació és un dels factors importants d’aquesta història. Marta Banús explica que ha seguit un conegut consell que el director de La Publicitat va donar a Mercè Rodoreda, primer visqui, després escrigui. És clar que un consell no és un dogma i hi ha qui per més que visqui no escriurà amb prou grapa i qui ja de jove té un do especial per a l’escriptura. Possiblement si Marta Banús s’hagués animat abans a escriure també hauria aconseguit bons resultats. Tot i amb això la novel·la es considera un gènere de maduresa i aquesta maduresa es percep en aquesta narració, no exempta d’un cert distanciament irònic en alguns casos, i per la qual vèiem desfilar la societat de l’època, fatxenda i provinciana malgrat el modernisme i les ànsies de figurar. 

Aquí els pobres i els humils no són perfectes, ni de bon tros. El món de la colònia és ple de maledicència, de desigs encoberts, de traïcions a petita escala, d’egoismes insolidaris, de servilisme. Un conjunt humà molt atractiu, un retrat, sempre amb un bon doll d’humanitat, això sí, de la nostra societat del passat, no tan diferent de la del present com ens agradaria creure. El llibre es llegeix d’una tirada, no el pots deixar i sap greu acabar-lo i no poder continuar esbrinant què els passarà als seus personatges en endavant. Al menys, això m’ha passat a mi i a d’altres persones que conec i que potser, davant de les piles de novel·la negra de tantes procedències com ens arriben, sentia una mica de desconfiança davant d’aquest safareig per les aigües del qual planen les ombres i les tragèdies. La moda en aquest gènere ha fet que ens arribessin molts llibres de qualitat discutible i que ens fessin passar sovint garses per perdius.

No cal recórrer als vents escandinaus quan es vol llegir novel·la negra, de misteri, no cal allunyar-se nord enllà ni passar més fred del compte. El safareig dels morts és una molt bona novel·la de gènere. Un llibre per passar una bona estona patint, això sí, una mica, altrament no seria novel·la negra, malgrat que aquesta negror ens sigui propera i familiar. Les seves pinzellades costumistes i el realisme present en la descripció de molts dels personatges no fan res més que arrodonir tota la història de forma remarcable.

La novel·la evidencia que sovint les víctimes no són tan sols els assassinats, ni tampoc els botxins. La mort i la tragèdia, inesperades i brutals, fan canviar tots aquells que es mouen al seu entorn, ja res no tornarà a ser com abans i fins i tot alguns destins quedaran per sempre més lligats als ombrívols esdeveniments que se’ns desvelen. La colònia és una comunitat que  permet la supervivència i dóna seguretats, cosa que en aquells anys era important, però és també, mirada amb els nostres ulls d’avui, assedegats de llibertat, una presó de la qual no és fàcil fugir. Esperem que l’Inspector Ruscalleda retorni aviat i ens demani col·laboració lectora en algun nou cas que hagi de resoldre. Esperem amb candeletes els nous llibres de la Marta Banús.

 

Júlia Costa i Coderch

 

______

El safareig dels morts / Marta Banús / Editorial Columna (Col·lecció Clàssica) / 288 pàgines / ISBN 9788466414548

Anuncios