El riu Douro, al seu pas per Porto / Foto cedida per l'autor

 

Ahir va ser l’últim dia de pluja. Bugades per fer, inspecció de desaigües, una mica de verdet a les rajoles de la terrassa. Estranya calma, a l’espera del fred, de l’hivern, mentre l’aigua es retira. A la casa del costat, la noia a qui anomenarem L. ja no té els seus amics de setmanes enrere sinó que està sola, al seu menjador, estudiant després de sopar. Aviat serà biòloga, potser oceanògrafa, viatjarà.  Alguna vegada n’hem parlat. La vaig conèixer quan els seus pares encara vivien.

Mai no oblidaré l’escena que vaig contemplar una tarda de fa anys quan L., asseguda sobre els genolls de la seva mare, sentia com aquesta li revelava que estava malalta, molt malalta. Com ho sé? Pel murmuri de veu de la mare, pel silenci de la filla. La devastació pot aparèixer en les nostres existències en qualsevol moment. Una vida que creix alhora que una altra declina, que s’allunya. Mentrestant, dins de l’estudi, el meu fill petit ha volgut fer-me companyia mentre treballo i ara dorm al sofà. Hauré d’agafar-lo i portar-lo en braços fins al seu llit, però encara no. Tot just deu haver entrat en els seus somnis. De vegades, jo també somio. Quan jo no hi sigui, com recordarà el meu fill aquesta nit, tal vegada com un somni? M’agradaria.

Sóc al final de la segona novel·la de  la inspectora Marja Batelaar, confosa en ensopegar amb una teranyina criminal –entre indicis i potser pistes falses- sense saber qui és l’assassí, ni les motivacions ni si tornarà a matar. Queden per escriure les últimes trenta o quaranta pàgines. Què necessito encara, un mes d’escriptura, potser dos? Ara, hi ha la difícil feina de lligar caps, encara que no necessàriament tots. En una novel·la negra també poden quedar detalls aparentment sense tancar,  perquè a la vida no tot lliga i perquè, d’altra banda, un  misteri no resolt pot ser l’inici de la trama d’un altre llibre. Tot i així, l’estructura de la novel·la es va tancant i apareixen les primeres llums en la foscor del text.  Què hi ha en el fons de la història? Sordidesa, passió i frustració, també cobdícia. No puc revelar gaire cosa més. Tampoc puc dir-ne el títol, que he tingut clar des de les primeres pàgines del text. A mida que escrivia  anava definint el final i el seu escenari, el paisatge del desenllaç, en certa manera un lloc transfronterer. M’atrauen aquests àmbits, m’hi sento còmode, m’identifico. També el món de la  Marja Batelaar és així, transfronterer. Nascuda a Amsterdam, i per tant holandesa, vaig voler-li donar una identitat des de la complexitat europea. Per aquest motiu, part de la seva família és originària de les Illes Frísies, al nord d’Holanda, i un altra part, els seus avis materns, els Levi, són jueus originaris de Porto.

El Cafè Aviz de Porto, un bon lloc per sentir conversar

De vegades, un llibre sorgeix enmig d’un altre llibre, això és el que m’ha passat amb el Dietari de Porto (que Perifèric Edicions publicarà la propera tardor). Hi havia una excusa formal, esclar, que era escriure sobre els avantpassats portuguesos de la meva inspectora, però també la necessitat íntima de deixar que el somni de Porto entrés dins d’un altre, el de la Marja Batelaar, i alhora no ajornar més un relat de viatges. Porto és una ciutat misteriosa, magnètica, atlàntica i alhora tel·lúrica -el vestíbul del nord portuguès, un univers interior, silenciós-. A partir de dos viatges en dues tardors diferents, he escrit un dietari de viatges en el que conviuen les impressions del narrador amb ficcions que s’entrellacen, inclòs un llarg relat (Els Levi, un conte jueu) sobre els avantpassats de la Marja Batelaar. El que he fet amb Porto i la Batelaar no és nou, m’agraden els díptics narratius i ja vaig treballar de la mateixa manera amb dos llibres anteriors – el dietari Viatge d’hivern a Madeira, al qual li va seguir la novel·la Llums a la costa-. Ara, però, primer ha estat la novel·la i després el llibre de viatges, com una mena de viatge físic i literari a l’inrevés. Tant li fa l’ordre, els llibres conviuen, fins i tot se superposen, com els somnis o els records. També les ciutats, els paisatges. Sóc aquí, al meu estudi, enmig de la nit barcelonina, però també sóc a Porto, passejant pels estrets carrers de Miragaia, els desballestats i populosos d’A Ribeira i  A Baixa, assegut al Cafè Aviz -sentint les converses dels parroquians, indiferents a la televisió del local-, perdut en el bullici del Mercado  do Bolhao o de Rua Carreira, dalt d’un tramvia que viatja cap a l’Atlàntic, a Foz do Douro,  badant enmig del silenci dels jardins de l’antiga Quinta Wright, a Bonfim, o conduint un automòbil cap la lluminosa vila d’Amarante, a la riba del Tâmega, buscant la memòria de Teixeira de Pascoes o cap a l’oblidat poble de São Martinho de Anta, a la recerca de l’origen de l’univers de Miguel Torga.

Hi ha llocs que no es poden deixar, que van amb tu, com un estat d’ànim. Per a mi, Porto n’és un (com Amsterdam, Lisboa, Madeira). A més, sé que hi tornaré, físicament. També la Marja Batelaar hi anirà en el futur.  La nit es clou sobre ella mateixa. L., fa estona que ha tancat el llum de casa seva i jo penso que he d’agafar al meu fill del sofà i, sense despertar-lo, dur-lo al seu llit. Un somni dins d’un altre somni, dos llibres, dues ciutats, dos rius que es troben, un mateix món.  Dibuixar el mapa del meu continent personal, subjectiu. Els jardins que envolten l’estudi fa hores que són en silenci. Recordo una altra nit, plantat davant la casa tancada de la família Levi, al barri de Bonfim, a Porto, just en el moment que la Marja Batelaar també hi pensava, des de les pàgines de la seva novel·la.

Jaume Benavente

__________

ARXIU

Capítol 1: L’inici

Capítol 2: Amsterdam. La tria d’un paisatge

Ressenya d’El quadern de Nicolaas Kleen

Anuncios