Si algú m’anuncia que estic a punt de presenciar un “duel” entre el comissari Salvo Montalbano i la inspectora Grazia Negro, m’assec al sofà i em preparo per gaudir com una nena petita. L’oportunitat s’ho mereix. Sumar l’enginy dels personatges dels dos mestres més significatius del gènere negre italià, Andrea Camilleri i Carlo Lucarelli, sud contra nord, per donar solució a un crim en comú, em fascina. Si la història comença amb un home que apareix mort a terra de casa seva, asfixiat presumptament amb una bossa, i a l’individu li falta una sabata i l’altra -que no és del seu número- la té a mig posar, mentre tres peixos de l’espècie Betta splendens jeuen inànimes al costat del cadàver, la cosa promet. I si superem la pròpia estructura de novel·la per assistir a un intercanvi epistolar entre el comissari sicilià i la inspectora de la Científica, complementat per tot tipus de documentació policial, i deixar-nos endur per la investigació des de dins, l’exercici pot resultar, a priori, interessantíssim.

Però aquest és precisament el gran inconvenient d’Amb l’aigua al coll (Edicions 62; Por la boca muere el pez, en castellà, Papel de Liar). Que totes les expectatives ho són només a priori. Dos autors consagrats en el gènere. Dos personatges literaris de solvència contrastada. Una col·laboració sense precedents. I una tècnica literària que, malgrat no ser nova de trinca, obre noves vies d’exploració als amants del gènere. El resultat, però, no és l’esperat, perquè si bé ens permet escodrinyar els universos Montalbano-Negro des de la perspectiva d’un treball conjunt, l’argument defalleix a mesura que avança, flaqueja en una trama molt poc creïble i culmina en un desenllaç precipitat.

Amb l’aigua al coll va ser gestada com un autèntic desafiament entre titans. La idea va sorgir durant el rodatge d’un documental que reunia Camilleri i Lucarelli al mateix estudi. El director del projecte en va ser l’artífex, després de presenciar, segons ell mateix explica en un epíleg que intenta donar les eines per entendre aquest exercici literari. “Veient-los xerrar davant de la càmera no se m’hauria acudit mai el que havia de passar al cap de poc, i encara menys que d’una pel·lícula en pogués sortir un llibre”, assegura. Però els va engrescar a desenvolupar més enllà del rodatge la resposta a la pregunta sobre com com es comportarien els seus personatges, Montalbano i Negro, davant un cadàver en comú. El joc va seduir els dos autors, i el resultat ha arribat cinc anys més tard. Un resultat que, al seu entendre, pot igualar-se a una autèntica jam session entre Miles Davis i Dizzy Gillespie. Dissortadament, més que una jam session els lectors hem assistit a una contraposició de solos sense gràcia interpretant una mediocre partitura que decep els amants del bon jazz.

De nou, tornem a veure un producte de màrqueting que s’escuda en dos noms que venen per sí sols. Darrerament em trobo massa sovint amb aquests blufs promocionals. Presumptes delicatessens per a mitònams. I quan la publicitat acaba per passar la mà per la cara de la literatura, els lectors ens quedem amb cara de tontos, ajaguts al sofà, desil·lusionats, i amb la sensació d’haver perdut el temps.

Laura De Andrés Creus

_________

Amb l’aigua al coll / Andrea Camilleri i Carlo Lucarelli / Edicions 62 / 1ª edició, 2011 / Trad. de Pau Vidal / 112 pàgines / ISBN 9788429768756

Por la boca muere el pez / Andrea Camilleri i Carlo Lucarelli / Editorial Papel de Liar / 1ª edició, 2011 / Trad. de José Moreno / 113 pàgines / ISBN 9788493667894

Anuncios