“Hi ha espais que sense ser matèria no són pas el buit” i hi ha novel·les que s’aproximen als efectes de la lírica. Reflexió, introspecció, síntesi, lirisme, aquests són alguns dels trets que caracteritzen L’ull de bronze, la novel·la d’Albert Güell i Juanola, guanyadora del XXVIII Premi de Narrativa Ribera d’Ebre, publicada per Cossetània Edicions.

L’ull de bronze constitueix una mirada reflexiva sobre el món de l’art i de la creativitat, un tema que l’autor ha tractat ja en altres de les seves obres, però també ho és sobre el món complex de les relacions humanes i sobre la mirada introspectiva sense la qual ni el món personal ni el de la realitat que ens envolta seria mínimament comprensible. Una mirada i tres visions; tres personatges centrals, un triangle: l’artista, la musa, el marxant d’art i amic. Amat Torrentera, l’artista, escultor excèntric i misantrop, obsedit per la reflexió a l’entorn de la creativitat, que abandona una carrera d’artista d’èxit però mancada de sentit per a ell, per recloure’s en solitud i dedicar-se a cercar l’essència de l’art que se li escapa de les mans. Martí Puig, amic i marxant, galerista d’art a París, personatge d’una visió limitada, per a qui la realitat té un pes material específic i que no pot comprendre ni la crisi artística de l’amic, ni la peculiar relació que uneix aquest amb Pauline, la seva actual muller i sòcia en el negoci artístic. Pauline, ex-model i musa de l’escultor, actual muller i sòcia d’en Puig, una dona alliberada i poc convencional però en el fons sempre en constant neguit vital, “atrapada pel seu cor, pel seu ésser, que la feia patir per no poder tenir totalment, amb plenitud, el que ella volia”.

La novel·la, breu, d’una prosa impressionista pròxima a la lírica en molts moments i que destaca per la seva bellesa formal, s’estructura en dues parts diferenciades. La primera se situa temporalment i de manera simbòlica a la tardor, i té com a escenari la casa estudi de l’artista Tossa de Mar. Temàticament és la part més centrada en les reflexions sobre la naturalesa de la creativitat artística. La segona part, El viatge, canvia d’escenari, tot esdevé més imprecís, i hi trobem dos pretextos narratius clarament relacionats: el viatge i la mort. El viatge vist com la superficial experiència a la recerca de la inspiració: “incapaços de crear, anem a veure coses que no havíem vist mai i les reproduïm amb més o menys enginy”, ja que tot periple autèntic és simbòlicament un viatge a l’interior de si mateix.

En aquesta segona part, l’autor es decanta més per l’anàlisi de les complexes relacions entre els personatges, i aquí, més que en el cas de la llibertat creativa, s’exploren els límits de la llibertat personal: “em semblava gaudir de la llibertat que un pot gaudir en una illa deserta”. També hi trobem la solitud motivada per l’absència o bé inherent a la condició humana: “la cruel veritat és que l’existència no la podem compartir”.

I, enllaçant amb l’anterior, la mort, com a absència última, obre la porta a considerar la naturalesa i funció de la memòria, del record des d’una òptica gairebé panteista i poètica: “la mar és el lloc de la memòria, l’ànima de tot i de tots conflueix. Les mirades sobre el mar no es perden, naveguen fins a trobar algun lloc on reposar o, potser, acariciar algú que les espera”. Finalment, tot plegat condueix a la consciència del fracàs interior com a naufragi del ‘jo’. Així, en la carta final de l’artista que clou la novel·la, l’autor recupera la reflexió inicial sobre l’art i la vida, i conclou que “ningú no pot trobar res que no sigui dins seu” i que “l’equivocació permanent empeny l’art”. Potser també és l’equivocació permanent el que empeny la vida.

Maria Nunes

_________

L’ull de bronze / Albert Güell Juanola / Cossetània Edicions / 1ª edició, setembre de 2011 / 120 pàgines / ISBN 9788497919005

Anuncios