Sempre m’he confessat una malalta d’en Murakami. Potser per aquesta raó, en recomanar-lo, em preocupava pel fet de pecar d’una benevolència excessiva, i sovint em descobria advertint el meu interlocutor sobre els perills de la subjectivitat, en un intent de matisar el meu entusiasme.  Aquest cop, però, la situació ha estat ben diferent: porto uns dies donant força voltes a la possibilitat de guardar-me el que tinc a dir sobre 1Q84.  No té cap sentit que ho faci, però: la  meva opinió no era vinculant abans, ni ho serà ara.  És simplement una opinió, i no porta enlloc.

Confesso que vaig agafar 1Q84 amb totes les expectatives del món, disposada a trobar, en l’obra més ambiciosa de l’autor (així havia estat anunciada) ressons d’aquell estil que, invariablement, m’havia captivat des de la primera línia i al llarg de les planes de L’amant perillosa, Kafka a la platja o Tokio Blues.  Aquesta vegada, però, no ha estat així. Per començar, al llarg de les tres extenses parts de què consta la novel·la, el narrador descompon minuciosament totes i cadascuna de les situacions per tal d’analitzar-les -sense donar cap mena d’espai a la imaginació o la capacitat deductiva del lector-, mentre torna a explicar el que ja ha narrat anteriorment en diverses ocasions. Arribats a la segona part, l’obra es torna encara més feixuga: bona part de les escenes es presenten, successivament, des del punt de vista de cadascun dels tres personatges principals. Tot plegat posa a prova la bona voluntat del lector i el duu a plantejar-se constantment la necessitat de ser fidel a l’autor, davant la temptació (que no és petita) d’agafar una drecera-de-no-res que el dugui a estalviar-se un bon gruix de pàgines. No perdem de vista que la novel·la completa consta de 1.224 planes, més de la meitat de les quals són, en la meva humil opinió, més aviat prescindibles.

No només es tracta d’això, però. Malauradament, hi ha força més raons per no llegir -aquest cop- el senyor Murakami. La novel·la crea una sèrie d’expectatives al voltant de certes situacions misterioses que no s’acaben resolent mai, fins el punt que el lector es pregunta quin sentit tenia, per exemple, la imatge que tortura recurrentment en Tengo (el protagonista masculí) al llarg del primer volum: un home desconegut que xucla els pits de la seva mare quan ell encara és un nadó. Tampoc no es resol la identitat d’un misteriós cobrador de l’NHK que amenaça els personatges (i que desapareix en un determinat moment sense que el text se’n ressenti ni el lector es pregunti què se n’ha fet), ni s’entén el perquè de la visita, del tot gratuïta, del corb que apareix freqüentment a la finestra de la ingènua Fukaeri (em pregunto si forma part d’un homenatge de Murakami a Poe i, amb ell, als grans la literatura occidental: en d’altres moments ens parla de Shakespeare, Proust, Kafka i Dostoievski -al qual, per cert, cita erròniament quan fa referència a Tolstoi i a l’íncipit de la seva Anna Karènina-). Sigui com sigui, el text és curull de serrells gratuïts que no aporten res a la història. Sorprèn, per tot plegat, que els personatges reflexionin en veu alta sobre la necessitat que, d’acord amb les opinions de Txèkhov, si en una història apareix una pistola, aquesta s’hagi de disparar: precisament, aquesta última novel·la de Murakami és un text, amb més palla que substància, farcit de pistoles carregades amb bales de fogueig.

No duen enlloc, tampoc, certes escenes de sexe (utilitzades, a la primera part, per justificar, de manera al meu entendre destralera, el vincle entre dues amigues que surten “de caça” juntes) ni s’entén l’obsessió –ja recurrent en l’imaginari murakamià– per presentar com a normal i inevitable la intimitat que porta a dues amigues heterosexuals a acariciar-se els cossos nus amb tota la naturalitat del món (em pregunto, també, si té sentit que l’Aomame, la protagonista femenina, trïi un dels moments de màxima (presumpta) tensió de la novel·la, en què intenta escapar amb la vida penjant d’un fil, per evocar, precisament, la rodonesa i suavitat dels pits de l’amiga). Podríem seguir: la relació entre perseguidors i perseguits és poc creïble. ¿Com s’entén que personatges provinents del crim organitzat (segrestadors, sicaris) mantinguin converses educades i cordials amb els individus a qui tenen sotmesos? Personalment, no m’és possible entrar en les convencions del gènere quan els botxins tracten les víctimes amb una delicadesa extrema que els duu a dirigir-se a ells amb un to de “perdona que em fiqui on no em demanen”. Més encara quan, en més d’una ocasió, escenifiquen un tranquil intercanvi d’opinions en què el perseguidor revela al perseguit, sense demanar res a canvi, informació que aquest desconeix, en una ostentació de professionalitat de pa sucat amb oli.

En resum, em pregunto si aquesta novel·la s’hauria publicat si l’autor no hagués estat en Murakami-san. I em pregunto, també -amb una certa tristesa-, si jo l’hauria acabada, si no fos perquè l’ha escrita ell. No em feu cas: com advertia al principi, jo no puc ser objectiva, és clar.

Midori

________

1Q84: Llibre 3 / Haruki Murakami / Editorial Empúries / 1ª edició, 2011 / Trad. de Jordi Mas López / 400 pàgines / ISBN 9788497877398

1Q84: Libro 3 / Haruki Murakami / Tusquets Editores / 1ª edició, 2011 / Trad. de Gabriel Álvarez Martínez / 416 pàgines / ISBN 9788483833551

Anuncios