Diuen que la literatura juvenil ha sabut esquivar la crisi que pateix el sector editorial. Normal, si tenim en compte que des de Harry Potter, han plogut vampirs, àngels caiguts, adolescents enamorats a la italiana i tota una colla de personatges que han fet les delícies dels més joves i dels no tant joves. Això vol dir que la frontera entre literatura juvenil i d’adults és molt prima, tant prima que moltes vegades depèn de l’editor situar-la a una banda o altra. La pregunta que em va al cap és per què els adults ens apropem amb tanta facilitat als llibres de Federico Moccia o Stephenie Meyer i, en canvi, passem per alt les novel·les juvenils de casa nostra?

Si em faig aquesta pregunta és perquè si La lluna de gel, de Santi Baró, enlloc d’haver estat escrita per un autor d’Olesa de Montserrat, hagués estat escrita per un autor romanès i si enlloc d’haver-se publicat com a novel·la juvenil, s’hagués publicat com a novel·la d’adults, sense canviar ni una coma del text, en aquests moments estaríem parlant d’una gran troballa literària, d’un autor amb gran sensibilitat que retrata un problema tan greu com el tràfic de persones d’una manera gens explícita, sinó des de les il·lusions que s’ensorren, des de les emocions i les contradiccions. Vés per on, una altra joia de la literatura de l’est d’Europa.

A La lluna de gel, Santi Baró, que col·lecciona premis literaris de narrativa infantil i juvenil, ens explica el periple de la Ileana, una adolescent moldava que viu en una família sense recursos i sense cap més futur que tenir uns quants xais per després poder vendre’ls. Però ella té un somni, ser model, i veu que l’única manera de fer complir el seu desig és anar amb el seu germà a Bucarest per mirar de seguir les passes d’altres grans models que ara triomfen a Romania. És clar que allà és una víctima massa fàcil per les falses agències que només tenen interès a enviar noietes cap a altres països d’Europa per a prostituir-les, mitjançant falses promeses.

I el que deia: què fa d’aquest llibre una novel·la juvenil si quan la llegeix un adult, se li posa la pell de gallina? Santi Baró no escriu des de fora com un narrador extern, sinó que fa allò més difícil: es posa a la pell de la protagonista i la fa parlar a ella. D’aquesta manera, la noia prefereix estalviar-se les escenes violentes, humiliants i només parla de com el seu món s’ha enfonsat, com va fugir de la pobresa de Moldàvia per a acabar sent esclavitzada en clubs de grans ciutats europees com Barcelona, com li vénen al cap les converses innocents amb la seva germana i com la seva família se sent orgullosa d’ella perquè pensa que es guanya molt bé la vida com a model a Espanya.

“Mai no he caigut dincs d’un pou, però imagino que la sensació deu ser molt semblant. Atrapada allà baix, a les fosques, sense possibilitat de fugida ni un racó on amagar-te, sola, preguntant-te quan et passaran a rescatar, sense forces ni per demanar auxili, sense veu, esgotada, vençuda i convençuda que la llum del sol mai més no tornarà a brillar”, pensa la Ileana.

Santi Baró ha escrit una novel·la impecable, dura, però plena d’esperança. La lluna de gel, que va guanyar el Premi Barcanova, apropa a joves i adults una realitat cruel, però necessària de reflectir, perquè encara tendim a pensar que aquelles joves que es prostitueixen als carrers d’Europa tenen una altra opció. I per a demostrar que això no és només literatura, val la pena dir que la Ileana existeix, que l’autor es va entrevistar amb ella i que aquesta novel·la de somnis trencats no ensenya un infern solament fictici. En resum, una novel·la brillant i escrita amb profunda honestedat.

Manel Haro

 

La lluna de gel / Santi Baró / Editorial Barcanova / 1ª edició, març de 2011 / 191 pàgines / ISBN 9788448927691

Anuncios